A començaments del segle XII, quan van sorgir els cavallers templers, hi havia una paraula que era d'or per a tothom: honor. L'honor era entès com quelcom important i vital per a qualsevol nen, home i per suposat, cavaller. Algú sense honor era bandejat i repudiat per la seva gent. Aquest mot, HONOR, ha perdut el seu significat d'origen.
Començo així, perquè com li va passar a Proust amb "La recerca del temps perdut" m'ha vingut al cap aquest matí sentint parlar de magdalenes. No era aquesta una magdalenda ortiz, la bella easo ni cap marca comercial, era la Magdalena. La Magdalena Álvarez. Magdalena, que no feliç amb la seva gestió al capdavant del seu ministeri, i esperant aconseguir un contracte d'humorista a "No te rías que es peor" ha arribat a ser repudiada per pràcticament tota la cambra espanyola de representants. (Recordeu quan érem joves i miràvem de pescar la magdalena del got de llet perquè s'havia doblegat fins a trencar-se?)
I parlant de menjar, ara parlarem de galtes. Tota la vida, o com a mínim des que recordo… a la melosa sabata del nostre amic, el porc, se li diu de manera carinyosa mans de ministre… qui sap si per ser melosos. (Jo sospito que deu ser una clara metonímia: la part pel tot). Doncs bé, proposo una nomenclatura nova: La galta de ministre. En aquest cas, ja no per la seva tendresa o suavitat sinó per la vergonya aliena que em fa sentir segons quin representant de l'Estat.
Sí, si us plau…
Abans doblegada que trencada (traducció lliure)
Salut!
Templer
[@more@]
