Dijous passat entrava a Tarragona pel nord, eren quarts de set de la tarda i hi havia una cua de 8 quilòmetres per la N-340, i una altra de 6 a la AP7. I anava escoltant la ràdio, quan, de sobte, EL TRÀNSIT, informació de l’estat de carrteres a Catalunya.
"Ja està!" vaig pensar, "per fi sortirem a la ràdio!"…
Doncs no, que si ronda de Dalt, que si nus de la Trinitat, que si accident a la ronda Litoral… i un llarg etc…
És que a Tarragona anem en carro? És que no existim? És que no som de Catalunya?
v tr1 Privar (l’home, un animal, una planta) dels òrgans reproductors.
2 MED/VETER Esterilitzar.
Avui sentia que s’ha detingut una xarxa de pedòfils a l’estat espanyol, i a mesura que anava conduint m’anava encenent més i més… alguns, familiars que filmaven els abusos o que deixaven els pobres nens i nenes a amiguets.
Perdoneu-me però la indignació m’impideix res més que dir això… a veure si algú comença a conjugar el verb que tenim dalt…
Anem a veure si m’animo… després d’aquests últims posts una mica pessimistes anem a aixecar lànim…
Passi el que passi a la vida, dolent o pitjor; el sol tornarà a sortir demà… i el dia que no surti, cagada pastoret!! De vegades, i retornant al meu costum d’introduir cançons, quan estic aixafat em poso aquesta cançó del musical Annie per animar-me i recordar que sempre tornarà a sortir el sol.
Com deia aquell mestre hindú: " Si plores per no poder veure el sol, les llàgrimes no et deixaran veure els estels…"
Doncs sí, s’apropa la fi del món conegut… o això diu el Sr. Stephen Hawking. Ens anuncia que en menys de 100 anys el món s’acabarà. Bé, no s’acabarà, ens el carregarem… Ara que hi ha la crisi financera, que sembla que l’economia farà un pet com un aglà… de què ens preocupem?
Val la pena seguir pagant la hipoteca? (com deia un amic meu) mirem de viure el que ens queda, a nosaltres o als nostres fills amb el màxim d’honestedat i bonhomia possibles.
Us deixo amb un fragment de l’Apocalipsi, perquè us aneu ambientant…:
Los reyes de la tierra, los grandes, los ricos, los capitanes, los
poderosos, todo esclavo y todo libre, se escondieron en las cuevas y
entre las peñas de los montes, y decían a los montes y a las peñas: "Caed sobre nosotros y escondednosdel rostro de aquel que está sentado sobre el trono, y de la ira del Cordero,porque el gran día de su ira ha llegado y ¿quién podrá sostenerse en pie?"
Un altre dia ens despertem amb l’ombra de la crisi financera volant per sobre dels nostres caps. Les asseguradores comencen a petar, hi ha bancs amb més injeccions que un Hospital (de calers…), i molt em temo que no trigarem a veure saltar gent pels balcons (per desgràcia…)
Jo per si de cas, he començat a recordar com s’intercanviaven els cormos fixant-me en els meus alumnes. Que si fa no és com acabarem, intercanviant articles de primera necessitat…
Ara ja sense ser tan catastrofista, la cosa està fotuda, i si no canvia ràpid, no sé on aniran a parar bancs, caixes i altres entitats monetàries… que Déu ens agafi confessats!
Per si de cas, recordeu allò que vam fer quan érem petits: tengui, falti, falti… i així fins trobar el que necessitem…
Després d’haver començat a treballar una altra vegada, arriba el moment de començar a sentir anuncis de la tornada a l’escola: alleugiment per als pares,nervis per als professors com jo… crec que els famoso "corticoles" deu ser la cançó més odiada per part del professorat.
Allò de " Volver a empezar otra vez…" realment em treu de polleguera. M’imagino que a mi i a uns quants més…
En fi, un cop superat l’estiu, (em sap greu haver-vos deixat sense notícies però l’ADSL dels trons no arriba a casa meva…) us asseguro que us aniré enviant com a mínim un parell de posts per setmana.
Us deixo amb el nou anunci de la tornada al cole del corte inglés (o el Tall Britànic, com li deia el Molt Hble. Jordi Pujol)
Són les 16:14 i fa una calor abrasadora.En aquestes hores comencen a entrar ganes de fer una dormideta després de dinar. Per això us demano que feu el favor de no dormir fins que no hagueu sentit aquesta ària de Turandot.
Perdoneu per aquests posts tan breus però és fi de curs i anem tots de corcoll per deixar-ho tot enllestit.
Em comentava ma mare abans d’ahir, que havia comprat els contes per nens d’un diari català, La Vanguardia. Uns contes per als meus nebots. Fins aquí cap problema! Un era el famós "Hansel i Gretel" i l’altre "la boda de la Guineu" o una cosa semblant.
Però quin va ser la seva sorpresa, quan, en posar el de la Guineu, va veure, esfereïda, com parlava amb tota naturalitat d’amants, infidelitats i tot el que això comporta… entre la protagonista del conte i un amiguet…
Jo creia que la societat estava malament, però si el que ens ensenyen amb els contes és a veure-ho amb tota la normalitat del món: ESTEM ARREGLATS! Que la cosa s’hagi sortit de mare, pel que fa a la societat, no vol dir que tots haguem d’aprendre a entendre-ho i acceptar-ho amb normalitat… i MOLT MENYS els nostres fills.
La setmana que ve regalen "La caputxeta vermella! no vull ni pensar-hi en què s’inventaran entre la caputxeta, el caçador i el llop… AI, MENTS PERVERSES…!!!
Tetis (sa mare) va submergir al seu fill, Aquil·les, a les aigues del riu Estígia,
que tenien la propietat de concedir la immortalitat als qui s’hi
banyaven. Però mentre el submergia, Tetis va haver d’agafar el nen pel
taló dret i aquesta va ser la única part del cos que no es va mullar i
per tant va quedar vulnerable.
Així, avui en dia, el taló rep aquest nom. Als nadons, per qui no ho sàpiga, se’ls extreu sang d’aquesta part del cos per detectar les malalties congènites del metabolisme. I a mon fill li van fer, com a tots…
Però ens van trucar de manera sorpresiva i ens van dir que havíem d’anar a fer a barcelona, la prova de la suor… perquè hi havia alguna cosa que havia sortit malament. M’estaré d’explicar-vos el patiment d’aquells dies en què no ens havien fet la prova i ens trobàvem amb l’ai al cor, però gràcies a Déu, tot va anar bé, i està ben sa.
Mon fill, tan petitet i ja ens fa patir…
Us deixo ara amb una cançó que he sentit aquests dies a classe amb els meus alumnes de 1r de Batxillerat, de Mar i Cel: "Si tingués un sac ple d’or…". Ja us ben asseguro que els diners no donen la felicitat, l’amor dels teus i la salut, sí…
No, avui no parlaré de la novel·la de Ferran Torrent, sinó de les propines… i del seu servei actual.
Fa uns anys, d’això no en tinc cap dubte, els sous dels cambrers eren tan minsos que realment vivien de les propines. Avui en dia, les trobo obsoletes. I m’explicaré…
El sou d’un cambrer amb un mínim d’experiència sobrepassa els mil euros. I tot i que no és un sou exorbitant, tampoc crec que no tinguin per viure. Si tenim en compte que la quantitat de mileuristes és al·lucinant.
D’altra banda, la feina ben feta no s’ha de premiar, sinó que és una obligació del treballador. Així, jo, com a professor, no demanaré mai que les meus alumnes em donin una propina quan faig una classe entenedora i amena. És la meva obligació…
Això treu cap a què avui ho debatien a la ràdio, i alguns dels tertulians estaven d’acord amb mi, i d’altres no…
